22 de gener de 2025
Roc González Santa Creu, nascut el 1998 a Sant Vicenç de Castellet, és un ramader apassionat per les cabres que gestiona el seu ramat entre Òdena i les muntanyes de Tavascan. Tot i no provenir d’una família ramadera, la seva vocació el va portar a iniciar-se en aquest món fa uns anys, i avui ja compta amb una explotació consolidada. En aquesta entrevista, Roc ens explica com viu el dia a dia al camp, els reptes que ha afrontat i la seva visió sobre el futur de la ramaderia.
Com va començar la teva relació amb el món de la ramaderia? Era una tradició familiar o una decisió personal?
La meva història és ben diferent: sóc l’únic ramader de la família. Això no ve de tradició, sinó que va sorgir per vocació pròpia. Fa uns set o vuit anys, vaig comprar les primeres cabres sense pensar-ho gaire. Sempre m’han agradat molt els animals i en aquell moment no sabia ben bé cap a on tirar. Va ser una decisió impulsiva, però avui dia puc dir que ha valgut la pena.
Vas començar directament com a ramader? O va ser un procés gradual?
No, no vaig començar directament. Primer vaig treballar a la Granja Urpina, a Sant Salvador, durant un any. Després vaig començar a passar els estius a la muntanya de Tavascan, on gestionava un ramat d’unes mil ovelles. De mica en mica, vaig anar creant la meva pròpia explotació. Ara, a l’hivern estic aquí baix amb les meves cabres i a l’estiu pugem a Tavascan, on les porto a pasturar.
Podries descriure el teu dia a dia com a ramader?
A l’hivern, com que al matí fa molt fred i tot està gelat, no sortim fins a gairebé les onze o les dotze del migdia. Llavors, les cabres surten a pasturar fins a les cinc de la tarda. Quan tornem, els dono farratge i una mica de civada amb flor a les menjadores del corral. Si estic en època de ‘paridera’, també me n’ocupo de cuidar els cabrits i ajudar les cabres que tenen dues cries o més. Els cabrits petits també comencen a menjar pinso, així que cal estar molt pendent.
I a l’estiu, quina rutina tens?
A l’estiu pugem a la muntanya de Tavascan, que és una experiència totalment diferent. Comencem a “El Cuco”, situat a la Ribera de Cardós i anem movent el ramat per diverses zones de la costa, als peus del Tuc del Caubo. A partir de llavors, fem uns dies de pas a la Pleta del Prat, a l'estació d'esquí. És a partir de llavors quan anem cap a dalt, cap al Pic de Ventolau. De tornada, baixem el pic fins a la Pleta del Prat i, a l’octubre, anem cap al Cuco. Aquest any vam estar fins al 15 de novembre allà dalt, aprofitant els bons mesos per pasturar a la muntanya.
Actualment, quantes cabres tens? Treballes amb alguna raça en concret?
Ara mateix en tinc unes 180 o 190, sense comptar la recria. No tinc una raça específica. Treballo amb cabres rústiques, que són les que m’agraden més, i les he anat creuant amb el temps per adaptar-les al territori. Al principi tenia problemes amb les cabres més grosses perquè els braguers s’esgarrinxaven al bosc, així que vaig començar a introduir cabres pirinenques. Aquestes són menys lleteres, però tenen una llet amb més greix i són més resistents. Així he anat creant el meu propi ramat amb races de tota mena: tinc florides, pirinenques, murcianes, malaguenyes, sevillanes…
Quina és l’alimentació principal de les teves cabres? Varia segons la raça o és la mateixa per a totes?
La idea és que l’alimentació sigui la mateixa per a totes les cabres, ja que fa molts anys que vaig creuant les races, i al final surten animals bastant similars. Hi ha algunes cabres que van millor i altres pitjor, però en general, la dieta és bastant homogènia per a totes.
Quins derivats de les cabres produeixes? Fas llet o et centres en la carn?
Actualment, no faig llet. Tot i que algunes cabres tenen llet més greixosa, el que jo faig és vendre la carn. La producció de llet requeriria molta infraestructura, cosa que ara no puc permetre’m, ja que encara no he cobrat cap subvenció ni tinc una gran inversió inicial. Per tant, la carn és el que em resulta més fàcil de produir. Crec que la carn de les meves cabres és més saludable i gustosa, perquè pasturen lliurement i no són alimentades només amb pinso. Això fa que la carn sigui més natural i saborosa, tot i que no sigui tan greixosa com la carn d’altres explotacions que alimenten les cabres amb pinso tot el dia.
Això és el que fa que la teva carn sigui diferent de la d’altres explotacions?
Sí, que les meves cabres surten a pasturar cada dia. Les cabres no estan tancades tot el dia ni alimentades només amb pinso. La llet que els cabrits consumeixen prové directament de les seves mares, que també pasturen lliurement, el que fa que el producte final sigui més autèntic i saludable.
Un cop tens el cabrit, com distribueixes els teus productes? Vens directament als mercats locals o tens altres canals de distribució?
Encara venc directament als particulars, però com que ara tinc més producte disponible estic obert a explorar altres canals de distribució, com restaurants o mercats locals. Vull poder arribar a més gent a mesura que creixi el meu negoci.
Treballes sol o tens algú que t’ajudi, especialment en la distribució dels productes?
Legalment, treballo sol. Fa molts anys em vaig ajuntar amb les cabres d’un altre senyor, qui em donava un cop de mà. Però en l’actualitat, soc jo qui gestiona tot el procés de producció i distribució.
Com t’ha afectat el canvi climàtic i la sequera en els darrers anys?
El canvi climàtic m’ha afectat força, sobretot amb el tema de l’aigua. Hem passat per moments molt difícils, inclús ara que ens hem traslladat a una nova finca a Òdena, on tenim una riera al costat i sembla que l’aigua hi baixa una mica. Però fins fa poc, a altres llocs on hem estat, com Castellfollit del Boix, no teníem aigua pròpia i l’havia de portar cada dia. Això suposa una gran feina diària.
Adoptes algunes mesures per fer la teva explotació més sostenible i reduir l'impacte ambiental?
La veritat és que no veig gaire impacte ambiental negatiu en la meva explotació. De fet, on estem ara, el bosc es va cremar fa uns anys, i ara torna a estar en creixement. El que es fa amb els boscos creixents crec que és beneficiós per al medi ambient. En sostenibilitat, el farratge que utilitzo prové de la mateixa finca on estem, el que redueix l’impacte.
Quins reptes has hagut d'afrontar, a part de la falta d’aigua i els incendis?
Aquest estiu vam tenir problemes amb gossos de caçadors i, fins i tot, amb ossos que van matar algunes de les meves cabres. A més, les muntanyes on estem són molt pedregoses i difícils de travessar. Aquest any ha estat especialment complicat, amb més baixes del que hagués volgut.
Com a petit productor, reps suport de les institucions?
No, la veritat és que no he rebut gaire suport. He hagut de fer molts tràmits burocràtics i llogar corral per cobrir les necessitats de l’explotació, que ha estat una despesa extra. Em sembla que el sistema no facilita la feina als nous ramaders, com jo, que comencem de zero, mentre que altres amb més recursos familiars ho tenen més fàcil.
Creus que el sistema hauria de facilitar més el suport a aquells que comencen de zero?
Sí, penso que a les persones que comencen de zero, com és el meu cas, se’ls hauria de donar un suport més gran. No he rebut aquest suport extra, tot i que la meva família m'ha ajudat, no és el mateix que tenir els recursos de generació familiar. El suport de les institucions, en el meu cas, ha estat molt limitat. Tot i això, he de dir que, malgrat la gran quantitat de paperassa que he hagut de gestionar, sempre he estat ben atès pel personal del DACC de l'Anoia.
Com veus el futur de la ramaderia al Parc Rural del Montserrat i a Catalunya en general?
Veig un futur dur per la ramaderia. M'agradaria diversificar-me, no només en carn, sinó també en neteja forestal i subcontractació amb ajuntaments. El preu de la carn no cobreix els costos de producció, així que explorar altres vies sembla necessari per a la supervivència del negoci. El preu de cost està molt mal pagat. En el meu cas, m’agradaria ampliar el ramat, però de manera gradual. Tot el que pogués treure de cabrits em seria útil, però vull fer-ho pas a pas, ja que el procés és lent i cal paciència.
Quin consell donaries a algú que vulgui començar en el món de la ramaderia?
Paciència. El més important és no desesperar-se, perquè el procés és molt lent, sobretot pel tema burocràtic. També cal paciència amb el ramat, atès que de vegades pots tenir una temporada de bona producció i després tot es complica per motius inesperats. És important aguantar, no tirar la tovallola.
Quin és el producte del Parc Rural del Montserrat que mai no falta al teu rebost?
Per descomptat, els ous. Són un bàsic per a mi. És un producte molt versàtil, que et pot treure de qualsevol situació quan no tens temps o quan vols preparar alguna cosa senzilla però nutritiva. A més, són fàcils de conservar i formen part de moltes receptes tradicionals que m’agraden.
