26 d'abril de 2024
Sara Bascompte és una jove pagesa de 35 anys d'Abrera que inicia, l'any 2015, un projecte agrícola amb el seu company de vida, l'Albert Clanchet. En un moment crucial de la seva vida, la Sara descobreix la seva passió pel treball al camp. Junts embarquen en un viatge a Sud-amèrica que culmina amb la creació de 'Panoli'. A Hostalets de Pierola tenen un projecte entre mans centrat en la producció d'oli i vi. Avui, l'entrevistem perquè ens expliqui la seva experiència en el sector agrícola.
D'on sorgeix el projecte agrícola?
Doncs cap al 2015, l'Albert i jo vam començar a cuidar les oliveres, els ametllers i al cap d'un any ens vam instal·lar a una caravana a la mateixa finca. L'any 2015 vam començar una mica com si es tractés d'un joc, però ja el 2017 es va iniciar la cooperativa del Montserratí.
Anteriorment, havia començat a treballar amb en Josep Soteres, a Piera, que va ser el primer pagès amb el qual vaig tenir contacte de veritat. Havíem anat a fer veremes a França i a treballar de temporers... però l'idioma era una barrera. A Piera, el Josep em va començar a ensenyar com treballava ell: no tenia pràcticament camps de propietat, sinó que tot eren camps arrendats. Allà se'm va obrir un món. Vaig veure que era possible dedicar-se a pagès sense venir de família i sense tenir propietat.
L'Albert i jo vam conèixer un senyor d'Esparreguera i vam començar a treballar conjuntament al seu olivar. Va ser aleshores quan vam tenir clar que tot això era molt més que una afició i que realment ens hi volíem dedicar de ple.
Tot això ha anat venint sense adonar-nos-en, ha estat molt natural i hem estat sempre molt prudents. Hem vist gent que s'hi llança sense saber realment on s'està posant i el camp és dur, no és fàcil viure exclusivament del camp. Com deia, hem estat sempre molt prudents; ens hem anat comprant nosaltres la maquinària... Aconseguir nosaltres mateixos els mitjans de producció ha estat sempre un objectiu a assolir, per no dependre de ningú. Ja que no teníem les terres almenys volíem tenir les eines. Totes les eines són molt cares. Hem anat creixent a poc a poc.
Quina formació tens?
Doncs primer vaig estudiar enginyeria industrial i després sociologia, però no li trobava el sentit a acabar-les, perquè posteriorment no m'hi volia dedicar. M'interessaven els coneixements però no la finalitat. He estat sempre una persona a la qual li agrada molt aprendre però, en definitiva, tot orientat a una pràctica. Al camp, però, li vaig trobar el sentit a tot: has de saber de tot i has d'aprendre de tot. Sempre has d'estar solucionant problemes i contratemps, que al final és el que em manté activa.
L'Albert, en canvi, que és l'altre pilar del projecte, va estudiar un grau mitjà d'agricultura ecològica. Ell sí que venia d'una família que tenia algunes terres a Lleida, però que no les havien treballat mai. Eren extensius de cereals i blat de moro. A Olesa, el seu avi havia intentat fer de pagès fa molts anys, però va morir quan l'Albert era molt petit. Així doncs, tot i que ell no va tenir tampoc aquest contacte directe amb el camp, sí que sempre ha tingut l'anhel i el record del seu avi de voler-s'hi dedicar. Aquest record va fer que ell establís aquest vincle amb el camp.
Per què has volgut iniciar la teva pròpia explotació agrícola?
Decidim tirar-ho endavant perquè sempre hem tendit a l'autogestió. Quan treballes al camp però ho fas per un altre és com si es tractés d'una feina més, com si treballessis a una fàbrica. No tens els maldecaps de gestionar el projecte i enfrontar-te i resoldre els maldecaps que s'hi puguin presentar. Jo sempre he volgut portar les regnes de la meva vida i, aquest projecte m'ha permès fer-ho completament.
Les dones, al món del camp no tenen tantes oportunitats ni les portes tan obertes com els homes. T'has de crear tu també aquestes oportunitats per a poder-hi treballar. El salari també és molt baix al camp, però si t'hi dediques, produeixes i vens el teu producte, potser podràs viure més dignament.
Per què us decidiu instal·lar al Parc Rural del Montserrat?
El camp desvinculat del lloc on vius no deixa de fer una feina més. Per a nosaltres el camp és molt important com a forma de vida i com a decisió vital. Viure al tros era vital per seguir el projecte. Nosaltres som fills de Montserratins, per a nosaltres Montserrat és casa i és molt important per a nosaltres continuar vinculats a aquest territori.
Jo soc d'Abrera i l'Albert d'Olesa. A Olesa no teníem possibilitat de viure en una caravana i això no ens permet fer-nos càrrec de tots els productes: no podíem guardar l'oli ni podíem produir vi. Era crucial i necessari buscar un lloc en el qual poguéssim viure i poder fer de pagesos dignament. Buscàvem una masia, lligant-ho amb aquesta vocació meva de la construcció.
Per a mi hi ha tres pilars: abrigo, cobijo i sustento. Has de ser capaç de poder elaborar, cuidar i mantenir aquests tres pilar imprescindibles per a poder reproduir la vida. Viure en una masia em permetia construir i cuidar una casa amb història i passat i desenvolupar les tasques d'elaboració de vi que, potser, un altre lloc no ens ho hauria permès.
I per què a Hostalets de Pierola?
Doncs ha estat molt orgànic. Hi ha molt vincle entre Mas d'en Gall, la nostra primera finca, i tota la riera de Pierola, ja que tota la gent gran que havia viscut en aquestes masies encara avui dia estan en contacte. Finalment, hem arribat aquí gràcies a l'estar en contacte amb la gent de la zona.
Com heu aconseguit les terres?
No teníem cap vincle amb la pagesia del poble. És molt difícil arribar als pagesos perquè cadascú està al seu tros. Quan és època de collita sí que intentes establir relacions, fer-te veure, fer preguntes... Des del molí d'Olesa sempre ens han tractat molt bé i ens han tingut en compte. Arran de la Cooperativa el montserratí, que després va resultar ser un intent frustrat, vam conèixer a l'Ernest, de Mas d'en Gall, que és la persona que ens ha obert les portes a una agricultura més vinculada i així hem coneixent, a poc a poc, altres pagesos.
Quantes finques gestioneu actualment?
Nosaltres portem finques que estan molt disperses en el territori. El nostre ideal és que siguin varietats autòctones, ja que, d'una banda, ens agraden molt els olis que en surten i, d'altra banda, també és una manera de diferenciar-se del mercat i protegir la cultura. Al començar a Olesa, on hi ha l'olivera Palomar -molt identitària de la regió-, ha fet que ens hàgim posat al món de l'olivar tenint molt present que l'important és protegir les varietats autòctones. Hem anat agafant les oportunitats que ens han donat, buscant sempre entorns agradables per a treballar. L'Albert i jo ara estem portant unes 3.000 oliveres. A la Pobla de Claramunt gestionem quatre hectàrees, a Abrera un parell, i a Mas d'en Gall una i mitja.
Quins desafiaments heu hagut de superar?
La primera finca que ens van oferir era una finca que estava a ple rendiment. Potser feia tres anys que no podava, però havia estat molt ben cuidada tota la vida, tot i que era molt difícil de treballar.
La majoria dels camps que ens han anat arribant han estat, però, abandonats i maltractats, sense fulla i que havien passat per moltes mans. Hi ha hagut una finca que no l'hem pogut assumir i l'hem hagut de deixar i n'hi ha hagut d'altres que ens les han pres.
Hi ha propietaris que no han tingut mai un vincle directe amb la terra i, una vegada ha estat una mica aixecada la finca, han decidit vendre-la i ens hem quedat sense poder cuidar-la més. També hem tingut finques que estaven a ple rendiment i abans de la collita ens les van prendre. Quan ets jove no confien que facis bé la feina, no confien que duraràs i no t'ofereixen coses bones, ja que es pensen que no serem capaços de fer-ho tan bé com es feia antigament.
Hem tingut certes dificultats, però sembla que ara hem trobat persones que valoren el treball al camp des de la mateixa perspectiva i sempre tenint al capdavant els valors de l'ecologisme i el respecte al camp. Hem estat perseverants i no ens hem rendit mai. Com més temps portes més et tenen en consideració. Aquests contratemps ja els contemplaven, ja sabíem que podia passar. Ens agrada el que fem, com vivim i creiem que tenim projecció. Encara no n'estem traient rendiment, però sí que creiem que cada vegada hi estem més a prop.
Heu rebut suport de la comunitat i les institucions en el projecte agrícola?
Doncs per sort, sí. Si podem estar on som ara és gràcies a la gent que ha confiat en nosaltres i ens ha deixat el seu tros, la seva masia, etc. Si no fos per aquestes persones que en algun moment han confiat en nosaltres no tindríem absolutament res, però un suport directe econòmic directe de les institucions, no. De fet, hem anat al Departament d'Agricultura en diverses ocasions i, fins ara, no ens podíem donar d'alta de jove agricultor perquè ens deien que el nostre projecte no era rendible, ja que no teníem suficients oliveres. Estan estipulats uns marges que no es fixen realment en el territori.
Quins són els principals productes que cultiveu?
Nosaltres ens dediquem, principalment, al cultiu de l'olivera, però des del 2021 hem començat a elaborar vi. La vinya amb la qual vam començar va entrar en un pla de reestructuració, la van arrancar i ja no vam poder tenir més continuïtat a l'elaboració del vi.
Tot i això, he de confessar que una vegada comences ja no pots parar i des d'aleshores vam estar buscant algú que ens pogués deixar una finca de vinya. Precisament, ens la van facilitar els mateixos que ens van deixar la casa.
Quins mètodes o pràctiques agrícoles sostenibles implementeu?
Fem agricultura ecològica, de mínima intervenció. Sempre intentem abocar preparats naturals, amb el mínim de coure i de productes sintètics, tot i que siguin ecològics. També intentem deixar al màxim de temps cobert de vegetal, tot i que amb els anys de sequera estem aprenent que és important treure-la, sobretot de sota els arbres. Hem anat aprenent a força d'anar parlant amb els pagesos, apuntant-nos a cursos i a tallers però, sobretot, a base d'assaig i error.
Quins són els objectius a curt i llarg termini?
El nostre objectiu final és veure els camps lluir. Hem agafat camps abandonats i ens agradaria és veure'ls a ple rendiment, amb unes oliveres precioses. Això, clar, significaria també tenir una rendibilitat i poder viure d'allò que fem. M'encantaria fer esdeveniments en què reivindiquéssim la vida rural; esdeveniments festius i culturals.
L'objectiu més a llarg termini és que els dos puguem viure i treballar exclusivament del nostre projecte i no necessitar una feina externa, en què treballem per algú altre.
Tot i que poc jovent opta per fer de pagès, quins consells donaries a altres joves interessats a iniciar una carrera en el sector agrícola?
El consell que els donaria és que no els sedueixin els ajuts. He vist amics que han volgut anar-se'n al camp i han pensat que només amb els ajuts podrien tirar endavant el projecte. Els he vist caure, i per això el meu consell és que no vulguin córrer. Viure del camp és un estil de vida, que ho has de fer per amor i no per rendibilitat. Fes-ho perquè hi creus i no defalleixis. Al final és la perseverança el que et duu a l'èxit, en aquest i en tots els sectors.
On podem trobar els vostres productes?
Comercialitzem els nostres productes a través del contacte directe. Tanmateix, però, depèn molt de l'anyada. Aquest any gairebé no hem tingut pràcticament oli; hem tingut oli de subsistència. El vi l'intentem vendre en fires i en alguns restaurants. Ens podeu contactar a través del correu electrònic a bascompte.sara@gmail.com o per telèfon al 607846348.
Podries compartir amb nosaltres alguna anècdota de la teva feina al camp?
Una cosa que va començar com un festeig va acabar en l'enamorament de l'un de l'altre i, sobretot, d'un estil de vida a partir del qual hem configurat una vida en comú.
Instagram Sara Bascompte
